Skip to content Skip to navigation

OpenStax_CNX

You are here: Home » Content » La paradoxa del hacker

Navigation

Recently Viewed

This feature requires Javascript to be enabled.
 

La paradoxa del hacker

Module by: Xavier Sans. E-mail the author

Summary: En aquest mòdul hi ha la voluntat de recollir reflexions, converses, inquietuds i potser fins i tot un xic d'ofici en aquest difícil art que significa el fet educatiu. Sorgeix de la necessitat d'ordenar la informació recollida per l'autor en un llarg període de més de sis anys, des de la pròpia experiència docent “de trinxera” i des de la pertinença a diferents estaments vinculats tots ells al món de l'educació, com ara la presidència de la Federació de Cooperatives d'Ensenyament de Catalunya.

La paradoxa del hacker

(Una reflexió sobre la revolució educativa)

Xavier Sans

Introducció

L'eix principal al voltant del qual gira bona part de la reflexió dibuixada en les properes línies és la introducció de les tecnologies de la informació i la comunicació en el procés educatiu, que hores d'ara ha esdevingut present abassegador i eina imprescindible de futur.

No és casual escollir una figura d'imatge “outsider” per trobar-hi paral·lelismes amb aquells a qui el sistema educatiu anomena genèricament disruptius, i als qui veus autoritzades qualifiquen com a creatius, emprenedors, etc. També hi ha la picada d'ull d'una de les altres accepcions del neologisme, aquella que fa referència a l'habilitat digital potenciada fins a exponents sorprenents.

En definitiva una anàlisi des de l'interior del propi sistema, una visió crítica però encoratjada alhora, un procés de reflexió i recull que dóna com a resultat el llibre que ara teniu a les mans i que té la inconfessable pretensió de provocar debat, pensament i motiu d'empenta en aquesta assignatura pendent, arrossegada per l'ensenyament, que és la renovació; i si fos escaient, el guany de velocitat per no anar, per no sentir que anem sempre, i, de forma permanent, en el vagó de cua.

Hom necessita canvis en aquest moment de transformacions profundes, constants i vertiginoses, projectes innovadors que fonamentant-se en el saber expert acumulat entenguin i trametin una nova visió de l'únic fet que ens fa més humans i més lliures: la cultura, el coneixement, i, potser també la forma com aquest es construeix, madura i evoluciona per a crear novament més possibilitats, més bones pràctiques i un sistema educatiu que signifiqui el nou paradigma que intuïm i potser, només potser, no acabem de veure clar...

Tal vegada doncs una paradoxa.

Som errats colonitzadors de nadius digitals?

Hem de fer un canvi profund de mentalitat i adquirir nou rol de facilitadors de la construcció de l'aprenentatge?

Qüestions que bullen i bulliran en les ments de molts professionals preocupats per aquest projecte humà que compartim i que es diu educació.

Primera reflexió

(on s'explica l'encuriosiment per l'ètica del hacker i la seva estranya relació amb el món de l'educació actual...)

Richard Stallman (personatge abastament conegut en el món informàtic i de codi lliure) afirma que “Hacker1, si ens atenem a la paraula anglesa, vol dir divertir-se amb l'ús de l'enginy (“cleverness”), això és fent servir la intel·ligència per a fer quelcom difícil. Sorprenentment no implica treballar tot sol ni sempre amb d'altres. És una actitud defensable en qualsevol projecte, sigui aquell del tipus que sigui, i no fa inherent tampoc l'ús de computadors. Es pot ser un perfecte hacker de les bicicletes o es pot aplicar l'esperit hack a una festa per tal de sorprendre a l'homenatjat

I llavors s'encén alguna llumeta soterrada que avisa de forma cridanera: -Quan fa que no identifiques un esperit hack en una aula? Quan fa que precisament aquests els classifiques com a disruptius?

S'enceta en aquell moment un procés allargat finalment prop de sis anys, de recopilació de documentació i d'aprenentatge amb una òptica radicalment diferent, provant de sostenir un pensament plural i crític al respecte de les dades que s'han anat acumulant (primer en paper, ho confesso, i molt aviat, donat el volum, en format digital) creant un gruix documental que fonamenta i dóna bona part de la raó de ser al text que es va dipositant en aquests paràgrafs i a la intenció subjacent que s'hi pot endevinar al darrera.

El plat estava servit però a la taula encara tot just hi començava a haver la llavor d'una idea; ben aviat els primers textos llegits i les incipients recerques al respecte duen rumb cap a una figura rellevant: Thomas Jefferson, qui fou president dels EEUU entre 1801 i 1809. Ell mateix escrivia llavors: “El dret d'autor ha d'estar equilibrat entre la protecció del dret de l'autor com a possibilitat d'explotació d'una propietat que és de la seva creació i el dret del públic al coneixement d'aquesta propietat”

I el dret de coneixement? Ha d'estar sota dret d'autor i en mans transmissores autoritzades, o bé ha de ser un patrimoni garantit i lliure?

Les primeres preguntes aportaven a la reflexió un garbuix important de conceptes apareguts de forma indisciplinada en dos plans que de bell antuvi no semblaven tenir pas res a veure: l'educació i el món més enllà de fronteres fosques de bits desdibuixats. Gilberto Gil diu en un discurs com a ministre de cultura del Brasil que “... la revolució tecnològica no pot justificar-se per ella mateixa al marge de tot i tothom, sinó que ha de servir per al benefici i benestar dels pobles.”

I aquesta revolució ha de passar de puntetes sobre la institució educativa? Hi ha de passar en paral·lel?

La temptació de caure en l'anàlisi fàcil i parlar de “la primera revolució educativa” és latent, provaré d'evitar-la tot cercant-ne una mica els orígens.

Molt probablement el nostre sistema educatiu té unes bases i una concepció que podem situar en la Il·lustració, i per tant es tracta d'una fonamentació que atén a les necessitats concretes d'un temps i d'una realitat social que hores d'ara resta llunyana i, que ben segur no respon en absolut al ritme exponencial de desenvolupament que ha aportat la revolució del coneixement i la comunicació, ni tampoc no s'ajusta a les noves premisses creades, ni als paradigmes emergents.

Sir Ken Robinson explica que “D'un costat la raó intel·lectual i d'altres la circumstància econòmica de la revolució industrial, així com un món amb una gran necessitat de creixement, creen un model determinat d'escola. Aquell fou innovador, i també revolucionari perquè partia d'una idea que alhora ho era: calia treure els nens del carrer i educar-los de forma universal! El paradigma sorgit creava una nova divisió entre persones, una nova rasa que modificava el panorama social i l'espectre: acadèmics (o aquells que assolien una formació estructural, reglada i reconeguda) i no acadèmics. Resulta una obvietat afegir que aquest tipus d'estructura ha beneficiat a poques persones (això sí, de forma exorbitant) i en canvi n'ha perjudicat a moltes”.

En funció del que queda establert es crea una seqüència acceptada durant llargs decennis: Cal treballar molt en la pròpia formació, cal aplicar-se en la mateixa, obtenir un títol i tenir una feina, que fins i tot serà estable, de llarga durada i per a la qual potser no caldrà ni un mínim reciclatge, perquè de fet la preparació adquirida ja ens capacita per l'objectiu: passar a ser part reproductiva del propi sistema.

Segueix vigent aquest axioma? Està del tot obsolet? És el paradigma de l’immobilisme en front del dinamisme? És una bona base estructural que cal aprofitar?

Hi ha un gruix significatiu d'individus que passen pel sistema educatiu com a veritables “outsiders” que no hi acaben d'encaixar malgrat els molts esforços dels equips per adaptar un sistema rígid i (insisteixo en aquest concepte) creat per atendre altres demandes i necessitats, altres dinàmiques i ritmes de vida i d'aprenentatge. És en aquest punt on sorgeix l'encuriosiment per aquestes figures, les quals voldria acabar de matisar per no dur a confusions al lector. M'interesso especialment pels alumnes que tenen una forta curiositat i que mostren una bona capacitat creativa però que malgrat aquestes característiques, que els fan candidats a molt bones consecucions acadèmiques, segueixen sense encaixar gens ni mica en el sistema educatiu, arribant a la perversió del fracàs. Assistim astorats a un fenomen també paradoxal: cada any passem als nostres alumnes proves de competències bàsiques (més endavant tornaré sobre aquest concepte) i en rebre els resultats la sensació de naufragi col·lectiu és una llosa que afegeix dificultat a les ganes d'innovació.

Com és que alumnes amb altes o molt altes capacitats no encaixen en el sistema? Com és que una cosa inherent a l'ésser humà com la curiositat sembla desterrada de l'univers educatiu? Per què ens cal acostar-nos tangencialment al concepte de motivació? Per què el coneixement és vist com una pesada càrrega inabastable per alguns elements que han de ser-ne protagonistes?

El hacker2 esdevé el paradigma que resumeix perfectament totes aquestes preguntes i potser que apunta cap a algunes de les respostes que aniré desgranant tot seguit: és autodidacta i ho és perquè les seves necessitats no troben respostes en una formació excessivament estructurada i seqüencial. No encaixa en un sistema que no entén la dinàmica d'aprenentatge no lineal, no “reglada” i no formal, és a dir basada en uns principis i recursos que li resulten força obsolets. És incapaç de seguir una recta artificial per anar arribant al coneixement; treballa, investiga i crea pensament en una xarxa multidimensional. Té una sorprenent capacitat de treball, concentració i estudi i necessita seguir el seu propi ritme en tots aquests aspectes anomenats. El seu estat natural és la col·laboració i el treball en xarxa, no donant mai solucions directes però si proposant camins i estratègies que permetin l'avenç. Té una immensa motivació per al coneixement i la investigació, així com uns insuperables desitjos d'aprendre. És capaç d'aprofitar el millor del mètode científic i fer-ne una aplicació innovadora per a passar a un aprenentatge mixt, barreja d'intuïció i criticisme. Assoleix una capacitat digital molt elevada, que difícilment adquiriria en un entorn acadèmic “tradicional”. I finalment i potser per damunt de tot: aprèn de l'error, anota el missatge, l'estudia, en treu conclusions i això l'ajuda a seguir endavant, construint coneixement en estat pur.

El lector entendrà a aquestes alçades doncs, sense cap mena de dificultat, que la figura que dóna nom al títol no està tan allunyada com podria haver semblat en un principi i que de fet acabarà per significar un nou punt de reflexió i tal vegada un paradigma del model que ja s'intueix en molts dels nostres centres i que ja treu el cap en un entorn social que canvia constantment.

D'alguns coneguts i per tant d'experiència directa, (allò del coneixement empíric), de l'observació d'un fet sorprenent com és l'augment exponencial dels casos de nois i noies amb TDA o TDAH, em cal fer-ne també una referència en aquest primer capítol, constatant que els nostres alumnes viuen, sense cap mena de dubte, el període d'estimulació més intens de la història de la humanitat, un cúmul d’estímuls que la generació que els està educant (o provant de fer-ho) difícilment abasta o comprèn i que en ocasions dóna la sensació que emet una resposta d’autoprotecció del propi sistema. Desenvoluparé més aquest argument en el següent capítol doncs em sembla un dels fets definitoris de les polítiques educatives qualificables en molts casos de forma suau com a desencertades.

La nostra resposta social i educativa és o ha de ser medicar per apaivagar aquest fet? En ares de què? Potser esgrimint la uniformitat, la “normalitat? Quina normalitat? És millor la mediocritat generalitzada en un sistema que la pluridimensió i la potenciació de l’excel·lència?

A la presència d'estímuls constants contraposem un sistema educatiu lent, avorrit, lineal i seqüencial que com ja ha quedat establert no respon de manera eficaç ni eficient a les necessitats dels alumnes actuals però que tal vegada ho ha fet (i molt bé) a les d’altres moments. Cal preguntar-nos si els mecanismes socials, les dinàmiques personals i estructurals encara les volguéssim fer correspondre a les del segle XIX, tindríem gaire èxit? En sortiríem gaire reeixits d’un propòsit semblant? O més aviat tothom jutjaria obsolet el procediment? Aleshores quina és la raó que ens impulsa a mantenir un sistema d’ensenyament clarament allunyat de la realitat, sistema que precisament ha de servir per a modificar la mateixa?

Això vol dir que l'actual sistema educatiu és mort? Això vol dir que l'actual sistema familiar agonitza? Això vol dir que l'actual sistema social és ja un projecte obsolet?

Com si de les respostes d'un test es tractés, ofereixo pistes al respecte degudament ordenades:

No! Amb majúscules i signe d'admiració.

Potser no, (ja no tant convençut).

Potser sí, caldrà una reflexió en profunditat al respecte per a la qual jo no estic pas capacitat.

Tot el nostre sistema ha estat modelitzat en funció d'un industrialisme voraç i a semblança amb els seus processos principals. Les escoles estan encara organitzades com les fàbriques dels antics vapors, (a Catalunya en tenim molta i bona consciència): timbres, instal·lacions fragmentades, matèries separades i especialitzades, horaris rígids, que de fet venen imposats, ordre, files i silencis, llargs silencis. Distribuïm als alumnes en paquets. Els ingressem en el sistema per grups d'edat! Per què? Per què és més lògica una divisió imposada per un calendari artificial que no pas la imposada per les capacitats, ritmes o estats maduratius? Sembla que el fet definitori sigui “la data de fabricació”. Tot això treu cap a un evident procés d'estandardització i de persecució d’una mal, molt mal entesa “normalitat”. Llegeixo en el moment de redactar aquestes línies que potser cal replantejar la presència dels uniformes a les aules per solucionar discrepàncies i maldecaps familiars...

Qui es resisteix a aquest sistema i malgrat això assoleix elevades cotes de capacitació, formació, competència i pensament crític?

Ben segur que el lector estarà trobant més preguntes que altra cosa, com segurament resulta necessari per donar pas a una reflexió que no trobarà respostes ni certeses però que, en conjunt, hauria d’esdevenir motor de canvi i tímid bri de revolució.

La obvietat de la resposta resumeix no només el títol d'aquest primer capítol, sinó el principal fil d'argumentació de l'exposició que teniu al devant. Hores d'ara potser hom pot planificar una pausa per a les primeres reflexions, a tall de no llegir de forma lineal i amb una iteració purament mecànica...

ALT + F4

(Voleu fer una pausa o voleu introduir canvis en el sistema?)

Segona aturada...

(on es prova de clarificar alguns conceptes i premisses prèvies per evitar arguments no fonamentats i crítica gratuïta...)

Massa sovint en converses amb persones dedicades a educar però també amb aquells que no tenen cap relació amb l’ensenyament, hi he trobat un gran concepte esgrimit com la màxima expressió de tots els mals de l’educació: el fracàs escolar! Cada vegada he tingut la temptació de demanar-ne una definició i deixar al protagonista de l’afirmació en un bon destret, ja que de ben segur se li faria difícil o molt difícil donar resposta a la meva demanda.

Com podem parlar alegrement de fracàs escolar? Quin abast té el terme? Fins on arriba el concepte “escolar”?

Potser cal pensar que en principi són els centres dels diferents nivells d’ensenyament, nivells que estan pèssimament distribuïts: (analitzarà el mateix lector si els alumnes de primer d’ESO tenen més a veure amb els del sisè nivell de primària o amb els de Batxillerat i les influències i vivències que aporten uns i altres); són aquests centres els qui fracassen... Raonament que es redueix a l’absurd de forma immediata perquè cap organització fracassada sobreviu i cap grup civilitzat basa la seva reproducció d’estructures socials en centres que el que produeixen és fracàs.

Potser, en segon lloc, cal pensar en el fracàs del “sistema”, ens curiós i també força indefinible que es perd i es dilueix sense tenir sovint una entitat massa corpòria. Altra reducció: com podem acusar de responsabilitat i de fracàs un ”sistema” del qual en som part i també en som responsables? això seria admetre perversitat absoluta.

Cal ni tan sols plantejar-se el fracàs dels educadors i educadores que a milers, sovint amb pocs recursos i amb lleis canviants amb una velocitat preocupant fan funcionar l’educació dia a dia? Ben segur que no, si bé és cert que hi ha mestres i professors més entestats a ensenyar que no pas a aconseguir que els seus alumnes aprenguin.

Així doncs tot apunta cap a la família? D’això, en bon català, se’n diu “l’excusa del malalt...”.

Quan un sistema com l’educatiu amb la transcendència que hauria de tenir com a base d’una societat plural, lliure i democràtica fracassa, cal encendre tots i cadascun dels llums d’alarma perquè perilla l’estructura fonamental; i, si s’hi fan esquerdes, els períodes de reconstrucció són lents, feixucs, costosos i dramàtics per a les societats que els han de patir.

Tots els agents implicats, (eufemisme que vol dir: “absolutament tothom”), en el procés educatiu n’han de ser coresponsables. Això vol dir que des dels diferents àmbits cal vertebrar polítiques que afavoreixin el desenvolupament de les persones com a ciutadans crítics, lliures, i, per sobre de tot, cultes3.

Algú ja ha dit que per educar un sol nen es necessita tota la tribu però cal que hi estigui disposada. Cal que socialment el fet d'educar sigui reconegut i valorat, posat en l'escala de preferències i necessitats en el replà més alt, per això és imprescindible que l'educació torni a tenir la funció de veritable motor de coneixement, d'estímul i per això també cal adquirir llenguatge, cal adquirir pensament digital, altrament invertim tots plegats en esforços condemnats al més trist dels fracassos, perquè mirem enrere i el risc és evident: toparem amb el què tenim al davant sense ni tan sols haver-ho vist venir. No és acceptable la delegació de tasques en el món educatiu: si en el primer capítol parlava se la similitud amb una fàbrica, la desídia amb les responsabilitats que socialment s'està duent a terme només és comparable amb les cadenes de muntatge.

Recorda la frase màgica? “Això és que s'ha equivocat l'ordinador...” Aquella mena de “mantra” sagrat que treia als empleats més ineficients i més ineficaços del destret de declarar-se inhàbils davant d'un client que encara era un profà de la tecnologia.

És que potser qualsevol de vostès avui acceptaria aquesta frase?

Ben segur que no. Aleshores,... per què seguir acceptant el què és del tot injustificable en ensenyament? Per què acceptem la frase buida de contingut com l'oració sagrada que cal recitar una i altra vegada a la recerca de la solució màgica? Per què parlem de fracàs escolar com si d'un concepte abstracte i inexplicable amb exactitud es tractés?

Patim un sistema obsolet i desorganitzat, molt probablement pensat per persones altament competents en l'art de pensar però que no han trepitjat mai les aules i que viuen una mena de realitat paral·lela; aquest sistema és dut a terme i supervisat per equips desgastats per la falta de planificació i de mitjans i farcit de bona voluntat i ganes de millora, equips que lluiten contra lleis en estat de canvi permanent i que semblen competir a vegades en absurditat plasmada en papers allunyats de la realitat dels centres i de les famílies. Ocupem-nos d'aquestes que també hi tenen el seu paper. Es parla amb desconeixement profund del fracàs escolar, i, encara no he sentit a ningú, (segurament perquè no és políticament correcte) parlar amb decisió de fracàs familiar. S'obeeix a cegues al doctor que ens aconsella quan la nostra salut no va com hauria i es qüestiona sistemàticament al professional de l'educació. Es demana responsabilitat i criteri a les escoles, als instituts i s'eleven queixes de gran calat per la laxitud de les facultats i els programes universitaris; i, mentre es fa tot això, es menysté la labor de la tribu, la feina de fer de mares o de pares i es deleguen les feines pròpies en aliens, s'adopten models d'èxit de molt dubtós criteri i menys credibilitat com a representació de l'ideal a assolir i es desalfabetitzen generacions senceres amb el cost subseqüent per a la societat i amb una impunitat preocupant.

No em voldria deixar el fracàs legislatiu, productor d'un reguitzell de lleis d'educació i altres despropòsits perpetrats al món de l'ensenyament sense ordre ni concert i amb l'única justificació tristament política, sovint dirigida per interessos partidistes i allunyats de qualsevol concepte que vagament pugui recordar això d'educar.

Una visió catastrofista? Un punt de vista esbiaixat?

Potser, i només potser, una anàlisi de la realitat a l'ensenyament del nostre petit país, una visió crítica d'una lectura que cal fer en veu alta, de forma sincera i reflexiva, i que ens haurà de conduir a prendre decisions de millora i de creixement.

Ens hem perdut? A tot això, el nostre hacker què fa? En què s'ocupa i com respon a la situació?

Ni ens hem perdut, sortosament perquè el món de l'educació és ben viu i preocupat en gran mesura pel naufragi evident, ni cal adoptar visions com l’esbossada (amb molt mala intenció) que ens condueixin sense remei a la deixadesa més absoluta. Ens cal una nova revolució educativa, sí, sense cap mena de dubte; haurà d'anar molt ben acompanyada d'una revolució social de valors i reconeixements, de noves prioritats, de retrobar la cultura de l'esforç i el reconeixement personal, això sí, en format digital. Asseguro al lector que no es tracta només d'un títol, (ara ja poc imaginatiu: la primera temptació va ser retolar el text com “Educació 2.0”. Immediatament vaig veure que si només era el títol no servia per a cap de les finalitats a les que aspira, el format digital haurà de renovar el nostre pensament individual i col·lectiu i fer-lo més divers, més plural, més ric i més profund, afegint-hi sabers multidisciplinars que formaran, perdó, que formen part del nostre context i realitat diaris.

De moment ja en tenim per anar rumiant. In web we trust.

Footnotes

  1. “It is hard to write a simple definition of something as varied as hacking, but I think what these activities have in common is playfulness, cleverness, and exploration. Thus, hacking means exploring the limits of what is possible, in a spirit of playful cleverness. Activities that display playful cleverness have hack value". Richard Stallman

  2. En endavant entendrem que es parla sempre d'una figura neutra per evitar retòriques feixugues. La visió social, personal i educativa expressada en aquestes línies sempre parteix del concepte d'igualtat absoluta entre persones sense cap mena de distinció de gènere.
  3. L’autor entén el concepte de cultura d’un mode molt ampli i no estrictament lligat a un gran coneixement acadèmic, òbviament atorgant profund valor i respecte al mateix, que garanteix la solidesa, la llibertat i l’avenç de la societat i de l’individu.

Content actions

Download module as:

PDF | EPUB (?)

What is an EPUB file?

EPUB is an electronic book format that can be read on a variety of mobile devices.

Downloading to a reading device

For detailed instructions on how to download this content's EPUB to your specific device, click the "(?)" link.

| More downloads ...

Add module to:

My Favorites (?)

'My Favorites' is a special kind of lens which you can use to bookmark modules and collections. 'My Favorites' can only be seen by you, and collections saved in 'My Favorites' can remember the last module you were on. You need an account to use 'My Favorites'.

| A lens I own (?)

Definition of a lens

Lenses

A lens is a custom view of the content in the repository. You can think of it as a fancy kind of list that will let you see content through the eyes of organizations and people you trust.

What is in a lens?

Lens makers point to materials (modules and collections), creating a guide that includes their own comments and descriptive tags about the content.

Who can create a lens?

Any individual member, a community, or a respected organization.

What are tags? tag icon

Tags are descriptors added by lens makers to help label content, attaching a vocabulary that is meaningful in the context of the lens.

| External bookmarks